Elisabet Altisent - Pink Floyd

No sé si coneixeu el mític grup Pink Floyd, suposo que molts sí i d’altres no. En qualsevol cas aquí us presento un treball de recopilació d’informació sobre aquest, sobre un dels seus àlbums que és The Wall i concretament sobre un tema anomenat <>. El podeu veure aquí:



He triat aquest senzill perquè crec que té un contingut moral molt important, gairebé filosòfic i perquè associo aquest tema a fets reals, històrics o personals. Escoltar aquesta música i sentir que creus amb la lletra, és molt significatiu…perquè la cançó esdevé un himne.

Evolució del grup

Pink Floyd és un grup de rock britànic que va tenir gran éxit a finals dels anys seixanta dins l’escena underground londinenca. Inicialment el grup estava format per…

Syd Barrett: guitarrista rítmic i vocalista principal
Bob Klose: guitarrista
Nick Mason: baterista
Richard Wright: teclista i vocalista
Roger Waters: baixista i vocalista

Amb Syd Barrett com a líder i principal compositor, la banda feia un tipus de música molt psicodèlica, molt influenciada per grups com The Beatles o The Byrds, podríem dir que era un rock progressiu. Però els problemes de salut de Barrett, la seva addicció a les drogues i el comportament excèntric van fer que la banda decidís substituir-lo per David Gilmour. Amb aquesta incorporació i amb l’expulsió de Klose, és com es coneixen els components del grup.

Sense Barrett al capdavant, Gilmour, Waters i Wright es van encarregar de conduir el grup cap a una nova etapa, més experimental. Les composicions no eren tan psicodèliques, es nota el canvi de melodia i totes les peces són més harmòniques, tenen majoritàriament menys veus, més sorolls, més efectes sonors, més estridències i més percussió.

Van arribar a assolir gran fama mundial i els diferents estils i visions de cadascun dels músics que conformaven la banda van fer que Pink Floyd arribés a ser un grup de difícil classificació musical. Tot i això, podem dir que amb el temps, van anar reduint l’ús d’efectes sonors per fer un tipus de música més semblant a la fusió de diferents estils com el blues rock, el folk, el jazz… aquesta evolució acaba amb un resultat molt propi i que molts ho anomenen rock simfònic.

Un altre tret que caracteritzava les cançons de la banda era la durada d’aquestes. Acostumaven a ser temes de deu, dotze o catorze minuts; en canvi els darrers senzills no tenien una durada superior a tres minuts, fins i tot n’hi ha d’un minut. També era espectacular la posada en escena. Els concerts en viu no deixaven a ningú indiferent, eren els millors!

L’època de Waters va ser la més productiva i exitosa i ho serà fins al 1985, any en què aquest abandona la banda i declara l’extinció de Pink Floyd. La seva decisió no va ser respectada i la resta de components del grup van seguir actuant amb aquest nom, cosa que va portar a Waters a demandar-los. Finalment, en el judici Waters va obtenir els drets exclusius de tots els emblemes de la banda ( l’espectacle audiovisual The Wall, la imatge del porc volador… ).

Àlbum d’estudi (enregistrat a França)

The Wall , 1979

El lideratge del grup va passar de Barrett a Roger Waters Aquest es va convertir durant la segona dècada d’èxits del grup en la força dominant. Va ser qui va composar l’òpera rock The Wall, motiu pel qual aquesta es basa en les seves vivències personals. Aquest àlbum tracta la vida d’una estrella del rock (Waters, camuflat amb el sobrenom de “Pink” que vindria a ser una mica el seu alter-ego) que s’inhibeix consumint drogues i va creant un mur al seu voltant. Parla dels fracassos sentimentals, de la pressió de ser famós en el món de la música, etc. Afronta els temes de la soledat i la falta de comunicació, expressats a través de la metàfora d’un mur fet de rajols que l’aïlla i el protegeix alhora del món. El personatge descriu des d’una òptica depressiva i autodestructiva, els traumes que li depara la vida i les característiques de la societat que li ha tocat viure.

És sens dubte, un dels millors treballs d’aquesta banda i també un dels millors de la història del rock en general. Amb aquest àlbum van aconseguir grans èxits comercials i el senzill <> va fer que Pink Floyd tornés a estar al lloc més alt de les llistes d’èxits. Degut a totes les desavinences entre ells, l’òpera rock The Wall es va poder representar poques vegades. També perquè la posada en escena requeria la construcció d’un mur en els descansos de cada actuació.





El tema

Another Brick In The World, part II

Aquesta cançó és la més coneguda i representativa del disc i també una de les més conegudes del grup. Una de les característiques d’aquesta cançó és el cor de nens/es cantant <> i també el genial “solo” de guitarra composat per Gilmour i anomenat .

Tot i que mai va arribar a ser número u al Regne Unit, sí que ho va ser durant quinze setmanes seguides als EUA, va guanyar més de vint-i-tres discs de platí i durant els anys setanta van ser un dels discs més venuts de la història, amb més de dos-cents milions d’àlbums venuts arreu del món. L’èxit va ser espectacular, comparable al dels Beatles en molts aspectes.

Tal com he dit abans, personalment el que m’ha dut a triar aquesta cançó és el significat de la lletra -que de sempre m’ha impressionat- però que prèn força en el moment que visc actualment. M’agrada la crítica que fa sobre l’educació opressiva i el model autoritari i retrògada d’aquells anys. Aquesta fa referència a Gran Bretanya però, es pot fer extensiva a d’altres països i a d’altres moments, fins i tot a l’actualitat.

En el video podem veure algunes escenes molt representatives: un mestre amb aires dictatorials que escridassa als seus alumnes i amb un sarcasme insultant es burla d`un que escriu poesia. Veiem la figura del mestre com un instructor que es considera superior i tracta als nens/es d’ignorants. Aquests apareixen sense rostres definits, portant màscares, per emfatitzar el fet que les individualitats no compten... tots aguanten estoicament les explicacions. El vídeo vol representar als alumnes de les escoles com a peces d’un engranatge mecànic, on tothom va conduit allà mateix. Finalment aquests es rebelen “We don’t need no education”, pensant que no volen ser més carn de canó, ni volen formar part d’una escola o societat on no es respectin les idees lliberals o es vulnerin els drets d’expressió de forma gratuita. Per això la crida és “Ei! mestres deixeu els nens en pau”, deixeu de controlar els seus pensaments. Quan Waters va composar la cançó, es va inspirar en aquest ambient de repressió, tan a nivell social com personal, i d’aquí en surt la metàfora de la construcció del mur al seu voltant.

Aquest tema va tornar a sonar molt a l’any 1989, quan després de vint-i-vuit anys, es va enderrocar el mur de Berlín. Aquest era el símbol més conegut de la Guerra Freda i de la separació de les dues Alemanyes.

Waters va aprofitar per tornar a representar l’espectacle per última vegada i el ressó mediàtic que va tenir va ser espectacular. Per això molta gent creu erròniament que aquesta cançó va ser composada justament per commemorar aquest fet històric excepcional.

Lletra de la cançó i estructura

"You! Yes, you! Stand still laddy!"

We don't need no education A
We dont need no thought control A
No dark sarcasm in the classroom A
Teachers leave them kids alone A
Hey! Teachers! Leave them kids alone! B
All in all it's just another brick in the wall. C
All in all you're just another brick in the wall. C

Wrong, Do it again!
If you don't eat yer meat, you can't have any pudding.
How can you have any pudding if you don't eat yer meat?
You! Yes, you behind the bikesheds, stand still laddy!

I dont need no walls around me. A’
And I dont need no drugs to calm me. A’
I have seen the writing on the wall. A’
Dont think I need any thing at all. A’
No. dont think I need anything at all. B’
All in all it was all just the bricks in the wall. C’
All in all it was all just the bricks in the wall. C’

* El que està escrit amb cursiva és el discurs del mestre i que ho podem sentir en el vídeo.

Els instruments que intervenen

La barreja d’instruments, d’elements i sorolls no musicals en els temes de Pink Floyd fan d’aquest un grup fascinant que els desmarca d’altres conjunts i que els dóna un segell propi, diferenciador de la resta. En aquest tema però, no podem apreciar aquest caire psicodèlic que hem esmentat abans.

Els instruments que hi intervenen són guitarra rítmica, guitarra elèctrica, baix, teclats i bateria. El més destacat és el “solo” final de guitarra elèctrica tocat per Gilmour.