TOM THE MODEL; Beth Gibbons and Rustin Man
La cançó de la que vull parlar forma part d’un àlbum de Beth Gibbons que va fer juntament amb Rustin Man. L’àlbum s’anomena Out of Season. Primer que res, m’agradaria contextualitzar aquesta cantant i compositora de veu tant especial. Beth Gibbons, cantant de Portishead, treu aquest àlbum al 2002 i es consolida com a cantant i lletrista amb una veu depressivament especial, però d’una netedat impressionant, tenint en compte que se la veu fumar inclús mentre canta.
És un àlbum que em va caure a les mans quan va sortir perquè un amic meu seguia Portishead des de sempre, em va definir la veu de la cantant com la d’un àngel, alguna cosa sobrenatural i misteriosa, casi etèria. Hi vaig entrar de seguida, el què passa és que vaig escoltar el disc moltes vegades fins al punt que em vaig adonar que, a vegades, em deprimia una mica, així que vaig aparcar-lo.
Als dos anys em va tornar a caure a les mans i va passar a ser el disc de les tertúlies de tarda. Un dia, el CD va desaparèixer màgicament i em vaig oblidar que existia fins farà uns tres anys. Jo treballava en un bar i, casualment, tota la gent que treballaven amb mi eren músics o emocionats de la música. Un dia va aparèixer el CD i va donar voltes i voltes, en un ambient de bar, el caràcter depressiu va desaparèixer, quedant-se el caràcter celestial. Inclús vam agafar-lo per tancar el bar a la nit, quan ja no quedava ningú i els llums estaven apagats, ressaltava el punt de màgia que té un lloc que normalment està ple de gent i soroll un cop buit i silenciós. És un moment de pau absoluta, no existeix res més. Després, el CD va tornar a desaparèixer.
Quan ens van comentar de fer un comentari sobre una cançó, automàticament va tornar a aparèixer, per art de màgia, i vaig trobar el CD, no era l’original sinó un directe, molt bonic però, els directes guanyen en viu i no pas gravats.
En fi, que veig aquesta música com un petit tresor, que apareix quan necessites sentir-te eteri i desapareix quan, el seu caràcter depressiu arrela massa fort i fa mal.
La cançó, ‘Tom The Model’, comença amb una introducció instrumental, seguida de quatre parts més, tot i que les tres últimes són pràcticament iguals, per tant el meu esquema de la cançó seria: Instrumental A B B B coda, cada una de les tres últimes parts es podria subdividir en dues més, que coincideix amb les dues estrofes a més del canvi musical. La última part té un final més lent, una coda.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada